El futur dels Països Catalans

Que Catalunya es constitueixi en un estat Independent és qüestió de dies, és el destí immediat que li toca a aquesta terra, i és la millor experiència política que tindrem la gran sort de viure les generacions actuals.

Puc fer aquesta afirmació basant-me en els estudis del senyor Alexandre Deulofeu i acompanyant-ho de l’observació del meu entorn polític i social, analitzant els fets que es van succeint i que amb naturalitat ens portaran a la proclamació de l’estat català.
I es que penso que els grans canvis només son grans amb vista històrica, en el moment que es donen no semblen grans perquè es donen amb naturalitat, perquè s’han de donar, és a dir, quan la majoria de gent ho viu possible, necessari. Quan el fet es veu com quelcom natural, normal. No s’entra en si és perillós, arriscat, temerari... no, l’estat mental col·lectiu del que estic parlant és el de quan les coses cauen pel seu propi pes.

El dia de la independència de Catalunya una majoria de catalans votaran per la independència o bé, una majoria del parlament de Catalunya proclamarà la independència, fent pales el clam del poble català, la voluntat dels catalans que es viurà al carrer i en qualsevol mitja de comunicació, llar, associació, col·lectiu...

Aquest dia s’hi haurà arribat amb el cultiu que bé de molt abans dels temps de Macià i que ha anat creixent per agafar força en l’actualitat i esdevenir un creixement exponencial.

Els fets de l’actualitat que entren en aquest anàlisis són les 500.000 firmes que van recollir els de la plataforma per les seleccions esportives catalanes, els 8 diputats a Madrid d’ERC al 2004, la manifestació pel dret a decidir del 1 de desembre, la manifestació pel caos de RENFE, el domini .cat a internet, la gran quantitat de blog’s sobiranistes, l’èxit de les empreses que creen productes per les reivindicacions catalanistes com la cola catalana, el burro català, la restitució de les quatre columnes d'en Puig i Cadafalch, l’èxit de la plataforma anti transvasament de l’Ebre que va fer perdre les eleccions al PP, les reivindicacions del català a Europa, el reconeixement de les llengües regionals a França, la publicació de les balances fiscals amb segell del govern espanyol. El reconeixement internacional de les seleccions catalanes de diferents esports. La lluita de la selecció catalana de hoquei, el continu surgiment d'estats independents a Europa. L’eficiència econòmica de les organitzacions polítiques de dimensions més petites que els estat nació del segle XX. Els treballs de Jordi Bilbeny sobre Cristòfol Colom i Miquel Servent. Les reivindicacions per la gratuïtat dels peatges, la qual cosa ha fet veure a tots els catalans que no es normal el que passa en aquest país amb les autopistes.I a dia d’avui la renovació dels partits polítics catalans que portarà a la polarització de la política catalana entre els unionistes i els separatistes. El fet es va iniciar amb la polarització PP-ERC, en les eleccions del 2004, seguint amb l’èxit de les CUP, el surgiment del partit Ciutadans i continuarà amb l’aparició de més partits polítics com ara Catalunya Acció. Aquest cicle conclourà amb la fi de CIU i PP a Catalunya, un per haver cremat ja totes les etapes possibles de l’anar tirant, peix al cova i baixades de pantalons i l’altre perquè es diluirà en el PSC i en els nous partits unionistes més radicals que el substituiran.


Tot això s’entén en el seu conjunt, de la mateixa manera que les agressions espanyoles ens fan mal en el seu conjunt, a mes de venir amb tota la força dels mitjans oficials. Qui no vulgui veure la força que estan agafant les exigències catalanes en el seu conjunt, es que te por, no ha despertat nacionalment parlant, es babau o espanyolista.

Es per tots aquest motius, que fa tems que vaig deixar de ser pessimista sobre el futur de la cultura catalana, la llengua catalana i la nació catalana. I vaig començar a pensar-hi amb un somriure als llavis mentre altres persones del meu entorn s’atabalaven amb els atacs que ens venien de la nació castellana-estat espanyol. Jo ho veia i ho veig com a un fet natural del qui vol defensar l’imperi. Creat amb la força bruta, la que els funciona encara avui, la que els ha portat al que són i la que els farà perdre el que no els correspon.