Avui hi ha hagut les eleccions al parlament Europeu. La participació ha estat molt baixa, a Catalunya del 37%. Sis! de cada deu electors no hem anat a votar. El motiu d’aquesta baixa participació, inferior a les eleccions del 2004 és clar: Els partits majoritaris no diuen res de nou tot i que en aquests anys han passat coses. Sembla com si els canvis no els afectessin i això ens cansa i ens produeix rebuig.
CiU continua amb el “Ara CAT” i “suma +”, els socialistes amb el seu “no votar te conseqüències”,que vol dir: que no vinguin els altres. El PP amb el còmode i fàcil “ara solucions”, com iniciativa amb el “solucions d’esquerres”, mentre esquerra republicana continua oblidant que és catalana i ara només és l'“esquerra” que lluita per “l’Europa social”. També tenim ciutadans que lluiten contra tots els nacionalismes: “diem no als nacionalismes, a tots sense excepció, ja que aquests generen desigualtats i injustícies”, per això no tenen representació, perquè no els han votat ni els nacionalistes espanyols, i upyd que venen a Catalunya a defensar la feble nació espanyola.
La nota positiva d’aquestes eleccions és l’aparició en política d’Oriol Junqueras i Ramon Tremosa. (No dic el mateix de Maria Badia perquè tot i ser nova penso que no porta res de nou ni en el seu propi partit). Dic que és positiu perquè son dos personatges reconeguts fora de la política, que treballen per aconseguir que Catalunya faci veritablement un pas més en l’escenari europeu. Aquests dos personatges en l’actualitat sembla que aixequin la senyera estelada en els seus respectius partits. Aquests partits tenen des de el meu punt de vista la mort política molt a prop, però aquests dos personatges sobreviuran i estan cridats a participar en el procés polític que portarà el país a la independència. L’aparició a l’escena política d’aquest dos personatges és fruit de l’estat d’ànim col·lectiu que reclama alguna cosa nova i que l’estat d’agonia en que es troben els partits que els han contractat és l’únic que els ha permès fer per estar a l’alçada.
Des d’Espanya, quan es comentin els resultats electorals i la baixa participació, és possible que sentim que el cas de Catalunya és un reflex del descontentament de la societat amb els partits, amb la deriva nacionalista que ha agafat el tripartit, etc. Bé, no se n’adonen o no volen explicar als seus ciutadans que la realitat és el descontentament i d’immobilisme dels partits en front dels greus problemes del país, el que ha fet que sis de cada deu ciutadans ens quedem a casa i no vulguem anar a perdre el temps. Precisament, la solució que veiem la majoria dels que ens quedem a casa és més nacionalisme, necessitem un estat amb lleis pròpies i govern propi.
La situació actual és el retrocés, la passa endarrere per agafar energia per tirar cap endavant amb més força i fer el gra salt. Aquest gran salt s’ha de veure el 2010, a les eleccions al parlament de Catalunya, amb una força política nova inequívocament independentista i una participació elevadíssima fruit d’una nova il·lusió i de la mobilització que això provocarà, ja sigui per sumar-s'hi o oposar-s'hi.
En aquest punt, el partit ciutadans o upyd prendrà força i es veurà com un partit útil, sabrem a que és dedica, de quin color és el fum que ven i tindrà una raó d’esser.
Estem a un any d’aquest moment, tenim en el món independentista ganes de que es concreti aquest partit independentista. Sembla que reagrupament pot ser una opció, però reagrupament no te cap projecte propi i es dedica a copiar les passes i pensament de força Catalunya, un partit encara a les beceroles que neix dels sòlids pensaments de Catalunya acció, que en els darrers quatre anys ens ha ensenyat com és pensa i com s’actua per portar el país català a ser estat.
Com deia el món independentista espera un nou partit ben fort, i és el moment de ser pràctic, més si pensem que només falta un any. La gent no permetrem que s’entri en personalismes si això ha de fer perdre el moment polític adequat que estem vivint.
El 2010 és molt a prop, i els que volem un estat per Catalunya desitgem que es faci neteja en aquest immobilisme en el que estan instal·lats els partits politics actuals, del que no els mourà, com queda comprovat avui, ni una abstenció superior a sis de cada deu electors.
