(Article d'Alfons Quintà, 02-08-09)
Acabades les actuals vacances entrarem de ple en un període preelectoral català. Això és indiscutible. El que ja genera dubtes és saber si les eleccions catalanes de l'any vinent seran usades per algun polític o algun partit per oferir un canvi substancial.
Atès que estem en una situació cent per cent desastrosa -qui no ho vegi, allà ell- semblaria lògic que els polítics fessin un esforç per treure el país de l'enfangament en el qual l'han ficat.
És un tema que he intentat tractar darrerament. Finalment, vaig decidir capbussar-m'hi per intentar trobar un aclariment més o menys definitiu. Vaig quedar servit.
La capbussada va revestir diverses formes. Hi destaquen dues llargues converses amb sengles alts dirigents del PSC i de CDC. Ambdós formen part dels respectius nuclis suprems.
Un i altre dirigent -en especial el de CDC- creuen que la seva opció guanyarà aquells comicis. A la vegada, i això és més important, ambdós creuen que les seves respectives organitzacions ni tan sols proposaran canvis importants.
A la primera de les dues fonts amb qui vaig parlar li vaig preguntar directament: "Què pensa fer el teu candidat si guanya?". La resposta va ser crua, directa i crec que molt sincera: "Doncs res, manar". Tot seguit va afegir: "Alfons, et creia menys ingenu, com pots creure que aquí algú pugui pensar en canviar res d'important? S'arriba al poder pel poder, per manar i prou".
Juro que reprodueixo amb tota fidelitat les seves paraules, que a més va amanir amb explicacions sentides i argumentades, si bé no les comparteixo. La seva sinceritat és molt forta perquè no forma part de cap lluita de poder interna: és partidari, amic íntim i col·laborador del candidat del seu partit.
Armat amb aquesta primera confessió, vaig anar a parlar, sempre per separat, amb el dirigent de l'altre gran partit català. El meu primer interès era saber si sostenia el mateix criteri, és a dir, la mateixa resignació respecte al fet que el seu candidat -del qual també és amic i col·laborador, amb qui s'identifica del tot- tampoc proposarà res de substantiu. La seva resposta va ser idèntica: "Creus que realment hi ha la possibilitat de canviar res de substantiu? Em sembla que poder assolir l'anar tirant és el màxim que podem aspirar. No veig que nosaltres ni ningú estigui a favor de resoldre els problemes, certament greus que tu destaques, a partir d'una anàlisi que substancialment comparteixo".
Un i altre em varen fer recordar una frase pronunciada pel democristià Jean Claude Juncker, primer ministre de Luxemburg des de fa tretze anys. "Tots sabem -va dir Juncker el 2008- què cal fer. El problema consisteix en què no sabem com poder ser reelegits després que ho haguéssim fet".
Juncker, de 55 anys, és un polític molt respectat, amb una gran trajectòria internacional i gens histriònic. Les dues fonts catalanes -del PSC i CDC- també són competents. El que diuen lliga del tot amb el criteri de Juncker. Ara bé, a Catalunya els problemes són més greus que arreu d'Europa i que arreu d'Espanya, mentre que la nostra ensulsiada intel·lectual, moral i cultural és monumental, incomparable.
Això és així i ningú ho vol ni tan sols exposar. Qui ha dit res de semblant al que afirmà Juncker? Vaig intentar remuntar la meva moral buscant un paral·lelisme endolcidor. Vaig recordar una frase del meravellós còmic "Iznogud" (nom que parodia la frase anglesa is not good, "no és bo"). Va ser creat per René Goscinny (1926-1977), també pare del famosíssim personatge Astèrix.
Iznogud és el gran Vizir (equivalent a primer ministre) d'un Califa situat a la Bagdad dels temps dels contes de Les mil i una nits. Quan demanen a Iznogud quina és la seva política respon "ser Califa en el lloc del Califa". Res més. Aquí també hi ha molts polítics que només pensen en ser Califa i en res més. Realment, resulta patètic que la realitat política catalana és pugui copsar millor tenint com a referència una historieta d'humor sorgida d'uns contes que es remunten als segles VIII i IX.
