La Conxorxa dels ximples

Eleccions del 2010

2009-08-21T10:21:00.008+02:00

Falta un any per les eleccions al parlament de Catalunya i el nostre país no funciona bé.

La gent que vivim a Catalunya tenim la sensació que no hi podem fer res, tot i que som un país de treballadors que estem acostumats a solucionar-nos els problemes abans que ens ho arreglin de fora.

Penso que el problema rau en l'organització política on està situada Catalunya, això és el que alguns anomenen l’encaix de Catalunya a Espanya. El problema d’encaix o d’organització política s’identifica clarament, és diu la constitució espanyola de 1978. Precisament allò que no es pot canviar.

Amb això vull fer visible el punt d’immobilisme on s’ha arribat i que demostra la manera de pensar de tots els politics catalans d’avui.

Aquests politics saben que si no trenquen amb la constitució del 1978, si no trenquen amb Espanya no hi ha millora possible. Però pensen que això no és possible. Per això es dediquen a intentar millorar el nostre estatut i el nostre finançament, però altra vegada topen amb el problema, constitució del 78. I sense cap tipus de vergonya per la inutilitat de les seves accions es tornaran a presentar a les eleccions al parlament de Catalunya per tercera vegada, tot imitant al CDC de Pujol.

És clar que a les properes eleccions es presentarà Montilla, Puigcercós i Mas. Uns no parlen dels problemes on està ficat el país per que no acabarien mai i es dediquen a parlar del molt que han aconseguit canviar. L’altre que hauria d’identificar clarament el problema, tampoc ho fa perquè sap que està fora del seu abast, i es dedica a dir que aquests canvis que fan els que governen no milloren res.

Amb aquestes dinàmica pretenen continuar fent el vividor. Són una colla de barruts cínics.

D’aquesta manera s’arriba a la conclusió que el segon problema que té Catalunya és la seva classe política. I perquè és un problema, perquè cada legislatura veiem les mateixes cares o cares de persones que han estat anomenades per ex-cares? Doncs per la llei electoral que no pensen canviar cap dels cara dures que he anomenat segon problema.

Finalment haurem d’esperar que vingui una nova força política que s’atreveixi a parlar de l’autèntic problema, constitució del 78. I que canviï la llei electoral perquè Catalunya no torni a ser víctima dels seus politics.

Així doncs, el primer que hem de fer els electors és visualitzar els autèntics problemes, desprès a les eleccions del proper any actuar en conseqüència.

candidats casolans a califa, per no fer res

2009-08-02T22:32:00.002+02:00

(Article d'Alfons Quintà, 02-08-09)

Acabades les actuals vacances entrarem de ple en un període preelectoral català. Això és indiscutible. El que ja genera dubtes és saber si les eleccions catalanes de l'any vinent seran usades per algun polític o algun partit per oferir un canvi substancial.
Atès que estem en una situació cent per cent desastrosa -qui no ho vegi, allà ell- semblaria lògic que els polítics fessin un esforç per treure el país de l'enfangament en el qual l'han ficat.
És un tema que he intentat tractar darrerament. Finalment, vaig decidir capbussar-m'hi per intentar trobar un aclariment més o menys definitiu. Vaig quedar servit.
La capbussada va revestir diverses formes. Hi destaquen dues llargues converses amb sengles alts dirigents del PSC i de CDC. Ambdós formen part dels respectius nuclis suprems.
Un i altre dirigent -en especial el de CDC- creuen que la seva opció guanyarà aquells comicis. A la vegada, i això és més important, ambdós creuen que les seves respectives organitzacions ni tan sols proposaran canvis importants.
A la primera de les dues fonts amb qui vaig parlar li vaig preguntar directament: "Què pensa fer el teu candidat si guanya?". La resposta va ser crua, directa i crec que molt sincera: "Doncs res, manar". Tot seguit va afegir: "Alfons, et creia menys ingenu, com pots creure que aquí algú pugui pensar en canviar res d'important? S'arriba al poder pel poder, per manar i prou".
Juro que reprodueixo amb tota fidelitat les seves paraules, que a més va amanir amb explicacions sentides i argumentades, si bé no les comparteixo. La seva sinceritat és molt forta perquè no forma part de cap lluita de poder interna: és partidari, amic íntim i col·laborador del candidat del seu partit.
Armat amb aquesta primera confessió, vaig anar a parlar, sempre per separat, amb el dirigent de l'altre gran partit català. El meu primer interès era saber si sostenia el mateix criteri, és a dir, la mateixa resignació respecte al fet que el seu candidat -del qual també és amic i col·laborador, amb qui s'identifica del tot- tampoc proposarà res de substantiu. La seva resposta va ser idèntica: "Creus que realment hi ha la possibilitat de canviar res de substantiu? Em sembla que poder assolir l'anar tirant és el màxim que podem aspirar. No veig que nosaltres ni ningú estigui a favor de resoldre els problemes, certament greus que tu destaques, a partir d'una anàlisi que substancialment comparteixo".
Un i altre em varen fer recordar una frase pronunciada pel democristià Jean Claude Juncker, primer ministre de Luxemburg des de fa tretze anys. "Tots sabem -va dir Juncker el 2008- què cal fer. El problema consisteix en què no sabem com poder ser reelegits després que ho haguéssim fet".
Juncker, de 55 anys, és un polític molt respectat, amb una gran trajectòria internacional i gens histriònic. Les dues fonts catalanes -del PSC i CDC- també són competents. El que diuen lliga del tot amb el criteri de Juncker. Ara bé, a Catalunya els problemes són més greus que arreu d'Europa i que arreu d'Espanya, mentre que la nostra ensulsiada intel·lectual, moral i cultural és monumental, incomparable.
Això és així i ningú ho vol ni tan sols exposar. Qui ha dit res de semblant al que afirmà Juncker? Vaig intentar remuntar la meva moral buscant un paral·lelisme endolcidor. Vaig recordar una frase del meravellós còmic "Iznogud" (nom que parodia la frase anglesa is not good, "no és bo"). Va ser creat per René Goscinny (1926-1977), també pare del famosíssim personatge Astèrix.
Iznogud és el gran Vizir (equivalent a primer ministre) d'un Califa situat a la Bagdad dels temps dels contes de Les mil i una nits. Quan demanen a Iznogud quina és la seva política respon "ser Califa en el lloc del Califa". Res més. Aquí també hi ha molts polítics que només pensen en ser Califa i en res més. Realment, resulta patètic que la realitat política catalana és pugui copsar millor tenint com a referència una historieta d'humor sorgida d'uns contes que es remunten als segles VIII i IX.

2009-07-03T17:10:00.000+02:00

www.actedesobirania.cat

2009-06-12T00:24:00.005+02:00

Una nova taca d’oli en forma d’associació que parla clar i que fa créixer la consciència nacional dels catalans sensibles a escoltar. Una taca d’oli que fa créixer les ja existents i que ens porta directes a l’objectiu: l’Estat Català.

Felicitats a l’associació per l’escenificació de la mort de l’estatut, per “el culebrot de l’estatut”, per la idea que tenen preparada pel 27 de juny i per la que ja ens han anunciat per quan finalment el tribunal constitucional tombi l’estatut aprovat pel poble de Catalunya.
27 de Juny a partir de les 5 de la tarda. Marxa cap al Parlament, des de l’Arc del Triomf.
Dues setmanes després de la concentració davant les institucions, anirem a buscar les respostes dels nostres representants electes al Parlament. A partir de les 5 de la tarda iniciarem la marxa, des de l’Arc de Triomf, on signarem el nostre compromís i comprarem l’equip de campanya (el mocador, una espelma i una flor’). Tot passant per sota de l’Arc de Triomf, iniciarem la marxa cap al Parlament per tal d’anar a recollir, dels nostres diputats, la resposta a les qüestions plantejades en el manifest que els haurem lliurat el dia de Corpus. Al Parlament hi dipositarem el nostre compromís, l’espelma i la flor.

Tot això és magnífic, només els falta un pas més, adonar-se que no serveix ni un dels nostres actuals representants al parlament. Primer de tot perquè tots ells fan de comparsa dels Mas, Montilla i Puigcercós. I després perquè cap d’ells els respondrà de manera tan clara com els hi faran les preguntes, cap d’ells s’arriscarà a perdre la poltroneta per dir les coses pel seu nom. (Aquests representants que tenim es pensen que s’han de dir i fer les coses de manera complicada, que no els entengui ningú, no fos cas que ens adonéssim que no estan fent res i que qualsevol ho podria fer millor).
Bé, ja se n’adonaran el mateix dia 27 que no hi poden comptar, a partir d’aleshores tindrem una associació més amb gent disposada a agafar el relleu a la classe política actual, perquè com vaig llegir en un llibres d’Eduard Pons Prades: ’és dur i és difícil posar-se al capdavant de qualsevol empresa, però s’ha de fer, perquè si no ho fas tu, ho faran altres molt menys preparats i amb pitjors intencions’ aquesta era una ensenyança que l’autor havia rebut del seu pare quan tenia deu anys. Aquestes eren les ensenyances que es donaven durant la república, això és el que s’ha perdut en la dictadura i el que 30 anys de pujolet no ha permès recuperar, FINS ARA!

ALS MORTS DEL CUCUT

2009-06-10T20:31:00.002+02:00

(Article d'Oriol Junqueras, 10/06/2009)

Ala mítica cota 705 de la Serra de Pàndols, hi havia fins fa pocs anys una trinxera de la Guerra Civil. Era la darrera posició que els republicans van defensar en aquell cim. A uns vint metres de distància hi ha un monument en record dels joves catalans i d'arreu del món que hi van lluitar i morir. Aquella trinxera era un tros de la història del nostre país i un patrimoni universal de la lluita antifeixista. A qualsevol país civilitzat, hauria estat un lloc de pelegrinatge per als veterans de guerra i per als joves estudiants que Déu vulgui que no en visquin mai cap.

Malauradament, cal parlar-ne en passat perquè ja no existeix. Algú va decidir fer-la servir de fonament per a una torre de vigilància forestal. Tal com el seu nom indica, Pàndols és una serra. La torre hauria estat igualment ben ubicada uns metres enrere o uns metres més enllà. Alguns ignorants de la Conselleria corresponent, però, van decidir plantar-la just sobre aquella trinxera. I, a més, van ser tan fanfarrons que no van pas escoltar ningú, quan la gent de la Terra Alta i de la Ribera de l'Ebre els en van advertir.

El passat 25 de juliol, mentre passejaven entre Corbera d'Ebre i la Fatarella, tot fent memòria del 70è aniversari de l'inici de la batalla, un grup de persones sensibles va trobar centenars de restes humanes escampades pels vessants del Cucut. Estan allà des de fa set dècades. Ningú no els ha donat un enterrament digne. Cap placa recorda el seu sacrifici. I, ara, potser hi plantaran uns quants aerogeneradors. Tant de bo, abans de moure la pala de cap molí, la força del vent s'endugués per sempre la ignorància i el menyspreu amb què tractem els nostres morts.

De fet, si aquells xicots no haguessin mort al Cucut, molts d'altres ho haurien fet en lloc seu a la rereguarda. I és molt probable que alguns dels que ara prenen les decisions mai no haguessin arribat a néixer.

CORTINES DE FUM CONTRACTADES EN ORIGEN

2009-06-10T20:16:00.004+02:00

(Article de Iu Forn, 09/09/2008)

Riiing, Riiing... Sóc jo mateix... De quina empresa diu que truca?... Ah, de ZP (Zapatero Pinotxo). Sí, i tant que els conec. Vostè ven fum. De fet és l'empresa líder en venda de fum... Ah, i ara també ven cortines?... Esclar, sí, cortines de fum. Lògic. És la unió del fum i la cortina, sí, ja ho havia captat. Pobre sí, però no imbècil...

Ui, no. Aquí casa d'avortaments ara mateix no ens en calen... No, ja li dic que no perquè, sap què passa, aquí el que ens cal en aquest precís instant conjuntural no és avortar sinó un lloc de treball... sí, és que ha tancat l'empresa on treballava i estic a l'atur... No, immigrants tampoc en volem. Ei, no vol dir que no els vulguem en general, valgui'm Déu, Al·là, Buda, Krixna, Vixna, Jah Rastafari, Jahvè i Brahma. Jo volia dir que, com que estic aturat, un immigrant contractat en origen, ara mateix és el que menys hem de menester, oi que m'entén?... Ah, que també té una oferta d'eutanàsia? Carai. Doncs justament nosaltres estem amb els ajuts aquests de la llei de dependència... Sí, tenim assignada una pensió de 99 cèntims d'euro... un dineral, ja ho pot ben dir. Fixi's que potser la tornarem perquè ja no sabem com gastar tants calés... Sí, sí, ja comprem moltes llimones, que estan caríssimes, però ni així ens ho polim.

Doncs miri, fosses comunes tampoc ens en calen, si vol que li digui... Sí, ja me'n faig càrrec i és una cosa que està molt bé, però seria més útil per a la societat que a part de les reparacions morals també n'hi hagués de terrenals... Sí, per exemple, una llei per la qual les grans famílies que van fer-se pornogràficament multimilionàries espoliant famílies republicanes com la nostra, tornessin tot el que van robar... sí, sí, nosaltres teníem un negoci i una casa i se'ns ho va quedar aquell senyor que va acabar de president del comi... ui, s'ha tallat!!! Senyor fum? Ai perdó, senyor Pinotxo? No, tampoc. Senyor ZP, que hi és?...

Necessitem un canvi

2009-06-08T19:05:00.005+02:00

Avui hi ha hagut les eleccions al parlament Europeu. La participació ha estat molt baixa, a Catalunya del 37%. Sis! de cada deu electors no hem anat a votar. El motiu d’aquesta baixa participació, inferior a les eleccions del 2004 és clar: Els partits majoritaris no diuen res de nou tot i que en aquests anys han passat coses. Sembla com si els canvis no els afectessin i això ens cansa i ens produeix rebuig.

CiU continua amb el “Ara CAT” i “suma +”, els socialistes amb el seu “no votar te conseqüències”,que vol dir: que no vinguin els altres. El PP amb el còmode i fàcil “ara solucions”, com iniciativa amb el “solucions d’esquerres”, mentre esquerra republicana continua oblidant que és catalana i ara només és l'“esquerra” que lluita per “l’Europa social”. També tenim ciutadans que lluiten contra tots els nacionalismes: “diem no als nacionalismes, a tots sense excepció, ja que aquests generen desigualtats i injustícies”, per això no tenen representació, perquè no els han votat ni els nacionalistes espanyols, i upyd que venen a Catalunya a defensar la feble nació espanyola.

La nota positiva d’aquestes eleccions és l’aparició en política d’Oriol Junqueras i Ramon Tremosa. (No dic el mateix de Maria Badia perquè tot i ser nova penso que no porta res de nou ni en el seu propi partit). Dic que és positiu perquè son dos personatges reconeguts fora de la política, que treballen per aconseguir que Catalunya faci veritablement un pas més en l’escenari europeu. Aquests dos personatges en l’actualitat sembla que aixequin la senyera estelada en els seus respectius partits. Aquests partits tenen des de el meu punt de vista la mort política molt a prop, però aquests dos personatges sobreviuran i estan cridats a participar en el procés polític que portarà el país a la independència. L’aparició a l’escena política d’aquest dos personatges és fruit de l’estat d’ànim col·lectiu que reclama alguna cosa nova i que l’estat d’agonia en que es troben els partits que els han contractat és l’únic que els ha permès fer per estar a l’alçada.

Des d’Espanya, quan es comentin els resultats electorals i la baixa participació, és possible que sentim que el cas de Catalunya és un reflex del descontentament de la societat amb els partits, amb la deriva nacionalista que ha agafat el tripartit, etc. Bé, no se n’adonen o no volen explicar als seus ciutadans que la realitat és el descontentament i d’immobilisme dels partits en front dels greus problemes del país, el que ha fet que sis de cada deu ciutadans ens quedem a casa i no vulguem anar a perdre el temps. Precisament, la solució que veiem la majoria dels que ens quedem a casa és més nacionalisme, necessitem un estat amb lleis pròpies i govern propi.

La situació actual és el retrocés, la passa endarrere per agafar energia per tirar cap endavant amb més força i fer el gra salt. Aquest gran salt s’ha de veure el 2010, a les eleccions al parlament de Catalunya, amb una força política nova inequívocament independentista i una participació elevadíssima fruit d’una nova il·lusió i de la mobilització que això provocarà, ja sigui per sumar-s'hi o oposar-s'hi.

En aquest punt, el partit ciutadans o upyd prendrà força i es veurà com un partit útil, sabrem a que és dedica, de quin color és el fum que ven i tindrà una raó d’esser.

Estem a un any d’aquest moment, tenim en el món independentista ganes de que es concreti aquest partit independentista. Sembla que reagrupament pot ser una opció, però reagrupament no te cap projecte propi i es dedica a copiar les passes i pensament de força Catalunya, un partit encara a les beceroles que neix dels sòlids pensaments de Catalunya acció, que en els darrers quatre anys ens ha ensenyat com és pensa i com s’actua per portar el país català a ser estat.

Com deia el món independentista espera un nou partit ben fort, i és el moment de ser pràctic, més si pensem que només falta un any. La gent no permetrem que s’entri en personalismes si això ha de fer perdre el moment polític adequat que estem vivint.

El 2010 és molt a prop, i els que volem un estat per Catalunya desitgem que es faci neteja en aquest immobilisme en el que estan instal·lats els partits politics actuals, del que no els mourà, com queda comprovat avui, ni una abstenció superior a sis de cada deu electors.

Navegar entre dues aigües....

2008-12-16T20:52:00.002+01:00

Els del PSC tenen una malaltia mental, i molt greu. Amb respecte per totes les persones que també pateixin algun tipus de malaltia mental greu, més estudiada i més de manual. Dire que la malaltia dels del PSC com a mínim és la no molt estudiada però si diagnosticada pel senyor Carles Muñoz Espinalt. És tracta del síndrome d’Esclau Espanyol. Que en menor mesura patim molts catalans, però que aquests del PSC pateixen en un nivell que es poc considerar de molta gravetat. S’han fet amb el poder en el país, i estan entra els interessos de la gent a la que governen però haurien de servir, i els interessos dels que serveixen però haurien de governar.

Sí, perquè l’actitud que hauria de tenir el PSC amb el PSOE, amb lo malament que està el govern de Catalunya, hauria de ser una actitud de voler fer-se amb el poder al PSOE. I en lloc d’això no deixen de ploriquejar, ajupir el cap, deixar passar temps i suplica'ls-hi que per favor els donin quatre engrunes ja , quatre engrunes abans de 15 dies perquè no podran tapar més la pudor a merda que comença a fer sota els seus peus. La cosa ja serà escandalosa i això no pot ser, ells han de continuar allà dalt, a la poltrona i per molts anys, pel bé de la Catalunya socialista, és a dir, la Catalunya espanyola, és a dir la seva Catalunya, és a dir la Catalunya on ells tenen sous exagerats pel que son, uns poca pena.

Monty pitons

2008-12-12T22:56:00.001+01:00

La capacitat oratòria del nostre president, senyor Montilla, és pitjor que patètica. A l’hora de fer un discurs en públic agafa un paper, on segurament ell amb l’ajuda d’altres haurà escrit el discurs i es posa a llegir-lo, mirant de mirar el públic i no al paper. L’espectacle es dantesc, l’home es fa un embolic monumental amb la vista, no sap on mirar, i amb la llengua no sap en quin idioma parla. Quina gran diferencia amb els discursos de Macià i companys. Sense cap paper a la vista i amb una capacitat oratòria digna del càrrec que ocupaven. Però bé, resulta que el senyor Montilla és el president de Catalunya, i ni ell mateix deu saber com però,és assegut a la cadira del màxim dirigent català. I es clar, alguna cosa deu transmetre la cadira. Algun sentiment catalanista per força s’ha de despertar en el fons del nostre president. I més veient com en Zapatero li diu a tot que no i van passant els dies, i el senyor Montilla es troba que no te ni cinc per apagar els problemes que te el país. I veu que multant a mitja Catalunya només aconsegueix tres milions d’euros, amb lo qual no paga ni mitja campanya electoral.... es per tots aquest motius que penso que hi ha un mínim d’esperança que el senyor Montilla se’ns torni català catalanista, vegi que amb Espanya no hi ha res a fer i agafi la torxa de la lluita per la sobirania..... esdevindria un nou Macià?.... bé, segurament qui llegeixi això pensarà que estic somniant, però jo penso que hi ha una possibilitat entre menys de les que podria semblar, posem una entre deu. O és que, quina possibilitat hi havia fa uns anys que un paio com el senyor Montilla fos president de la generalitat?

Bé, de totes maneres, si en Montilla patètic que no sap ni llegir, no se’ns torna català catalanista, ja vindran altres amb més capacitats oratòries a acabar la feina que va quedar pendent en temps de Macià.

EL CAMÍ - Conèixer aquesta terra per estimar-la

2008-10-12T20:38:00.002+02:00

Dijous dia 2 d’octubre es va presentar al Palau Robert de Barcelona la primera guia del Camí dels Països catalans. Aquesta primera guia és la del Montseny. Es va fer una gran presentació, molt completa, on a més dels testimonis de les diferents persones participants, es va llegir el poema ‘Aires del Montseny’ de Jacint Verdaguer, el trobador Jaume Arnella va cantar el Romanç que li ha dedicat al ‘Camí’, van actuar els trabucaires de Taradell i la colla de ball de gitanes de Sant Esteve de Palautordera. Finalment és va fer un tastet gastronòmic de productes típics del Montseny. És admirable com partint d’una idea pròpia de somniadors hi ha hagut gent capaç de portar-la a terme implicant tanta gent i aconseguint tants recursos econòmics, molts d’una manera molt original com són les aportacions dels padrins del camí, els amics del camí, la xarxa establiments i les aportacions artístiques de Tàpies i Perejaume.
La primera guia, la del Montseny, és feta amb una gran qualitat. Aviat en sortiran altres. És una feina admirable, feta per molta gent diferent, gent del territori per on passa el Camí. Tots ells coordinats per aquests somniador que van decidir fer el somni realitat.

Als nobles d'ara

2008-10-04T13:19:00.000+02:00

(Extret del diari Avui, secció opinió, 04-10-08)

En una seqüència del film Braveheart, William Wallace diu als nobles escocesos: "Esteu tan ocupats per disputar-vos les deixalles de la taula del rei que heu perdut el dret de tenir res millor". I afegeix: "Vosaltres penseu que els plebeus existeixen per garantir la vostra posició; jo crec que la vostra posició existeix per dur-los a la llibertat". Senyors nobles del nostre temps: no us seguirem pel camí de la desunió que heu triat; les urnes us ho han dit i, si no rectifiqueu, us ho diran si cal més clar. No volem cap almoina -llegiu finançament- tot i que l'acceptarem perquè són diners nostres; el que volem, ras i curt, és la llibertat. Alguns de vosaltres ens dieu als independentistes que no sabem com arribar a la independència, objecció ben reveladora del terror que aquesta opció us inspira. La resposta és que és molt més important saber on volem anar, tot i no saber encara per on s'hi va, que saber per on anem sense saber on s'arriba, o pitjor encara, sabent-ho perfectament. D'això últim se'n diu traïció al poble.
PSOE i PP es barallen pel poder però s'uneixen per Espanya; prendre exemple de l'adversari seria senyal no només de patriotisme, sinó també d'intel·ligència.
Patriotes de CiU i ERC: uniu-vos per Catalunya!

Carles Viñals Casado

Sant Vicent del Raspeig (Alacantí)

Hi ha més gent a la tribuna que de públic, que és això?

2008-09-08T20:23:00.007+02:00

Ahir la plataforma pel dret a decidir feia una manifestació. La feia a la porta del ‘Palacio de Justicia de Barcelona’. I veig tot de problemes i un avantatge.
L’avantatge és la possible mobilització de la societat i les múltiples reivindicacions que comporten l’eslògan de la manifestació.
Com a primer problema veig el fet que tots els manifestants es posessin plegats davant de les cameres, a les escales que pugen cap a la porta del palau per fer-se veure; tots volien sortir a la foto, tots volien protagonisme, tots es creien que podien parlar tant bé com l’orador de torn.
El segon problema és que els múltiples oradors han estat soporífers, amb discursos rutinaris, ja buits, sense esma en les paraules ni carisma, sense èmfasi en les idees.
El tercer problema és que molts d’aquest assistents eren polítics. Polítics de pes dins els seus partits, que podrien fer moltes coses en el seu partit i que es dediquen a infiltrar-se en organitzacions de la societat civil amb l’afany de controlar i saquejar les noves idees que surten de la societat civil. Aquests polítics eren el fill d’en Pujol, la portaveu d’iniciativa per Catalunya i en Ridao. Hi havia també en López Tena, en Conrad Son..., i molta més gent de l’òrbita convergent. Veient això és fa evident el motiu de la divisió en dos de la PDD.
El quart problema és l’eslògan, que no és gens concret, donat a les interpretacions i que no és capaç de mobilitzar ningú, com s’ha ben comprovat. D’aquí en trèiem la definició del mot ‘convergent’. Només us diré que just al costat, hi havia una colla d'almenys trenta jubilats jugant al parxís, als escacs, cartes i quelcom més, i ni s’han immutat durant tot l’acte.

Bé, de la manifestació el millor sens dubte ha estat el poema de Miquel Martí i Pol que s’ha llegit al final i que m’ha posat els pels de punta. Mentre que el cant dels segadors que ha tancat l’acte m’ha agradat com sempre. El problema és que aquests convergents el canten amb vergonya, sense convicció i en veu baixa.

Resumint, l’acte ha estat trist, així no es fa país, així es fa llàstima. I el pitjor és que actes com els d’avui porten a pensar que sí, que els polítics s’estimen molt el país, però s’estimen més el status quo actual, status quo on ells manen, ells cobren els grans sous públics, i decideixen que cobra cadascú i a que es dedica cadascú, i això és el que importa, i si desprès poden fer una mica de país, no en tinc cap dubte que ho fan. Però ells primers.

ELLS A LES ESCALES, VISCA LA FOTO I VISCA LA DEMOCRÀCIA

Catalans, Catalunya!

2008-08-26T23:14:00.002+02:00

Finalment els polítics catalans no han parlat més d’una nova manifestació aprofitant la diada de Catalunya per fer força en la negociació del nou model de finançament. Sembla que n’han tingut prou insinuant la idea i que una part de la societat civil hagi iniciat l’acció. I ha estat així com la plataforma sobirania i progrés ha convocat la manifestació per reclamant un estat propi. Bé, penso que tot i que ho promogui una plataforma que és la branca social i subvencionada d’ERC, s’ha d’assistir en massa a aquesta manifestació. Hem d’assistir-hi per treballar l’esperit de lluita que tenim com a poble català, per treballar l’orgull de ser catalans, de fer-nos com a poble, de trobar-nos com a poble, tots, al carrer. Per gaudir dels anys que ens han tocat viure, on veurem el nostre país convertir-se en un nou estat independent. També per recordar tots els nostres avantpassats que des d’aquell 11 de setembre de 1714 han lluitat per la llibertat del nostre poble, per la nostra manera de ser i de pensar, pel nostre país, pel que som tots junts. En memòria seva, en memòria dels milers de persones que des d’aquell dia han sortit sempre que ha estat necessari al carrer, a lluitar per les nostres llibertats i les dels seus fills, que ara som nosaltres!. Pel nostre poble, per nosaltres, pels nostres avantpassats. Per la gent que hi ha perdut la vida, pel nostre ideal, ben noble. Lluitem la nostra llibertat, i gaudim-la!

Política de joc brut

2008-08-23T12:36:00.000+02:00

Algú creu capaç al senyor Saura d’anar a negociar pel seu propi comte i risc amb l’amo Zapatero? És clar que no. Que Saura hagi anat a negociar en nom de ICV amb Zapatero es deu a una tàctica de Montilla, el qual l’interessa acabar amb el tripartit però sense que es noti. Ell voldria que ERC trenques el tripartit, això portaria a unes eleccions anticipades on el PSC espera treure majoria absoluta amb els vots de ICV. Ja que la situació actual d’ERC per anar a unes eleccions és la pitjor de les possibles.

És trist que tal i com esta el país, els polítics es dediquin a això. De totes maneres estaria bé avançar les eleccions. Unes eleccions on forçosament s’hauran de veure coses noves, ja que a nivell polític, Catalunya ha tocat fons.

L'audiència de TV3

2008-08-18T23:57:00.005+02:00

En una conferencia a la UCE, Mònica Terribas demana més implicació dels governants per fer una tv3 més forta, els demana fer un pas més per lluitar en aquesta competència tan forta que fan els canals privats en castellà, ja que vol que la gent vulgui veure el mon en català a tv3. Bé, doncs el primer que ha de pensar és que en ells no comença i acaba el mon català. Potser un canal privat en català i amb la meitat de pressupost tindria mes audiència. Haurien de pensar que potser ells estan fent malament la seva feina, que la gent no els mira perquè no són atractius, perquè segueixen el tarannà dels mitjans espanyols, i que potser per arreglar això no és imprescindible més diners.

A part d’això, s’ha de dir que el PSC amb Mònica Terribas ha fet com ens tenia acostumats CIU, és a dir, comprar sensibilitats catalanistes, adherir-se-les per fer-se passar per allò que no són. I així tenir contents al personal catalanista i al personal espanyolista. Continuen amb la indeterminació pujoliana.

I és que la gent de Catalunya Acció que també estaven a la UCE fent una conferencia van deu passos per davant de la resta. Si és que la resta han sortit de la peixera espanyola, on sembla que no deixen de donar-hi voltes. Fins que no es treguin espanya del cap no començaran a fer bé cap feina nacionalment parlant. Si és que TV3 te alguna vocació nacional catalana.

Més símbols franquistes

2008-08-18T00:25:00.003+02:00

En un futur proper els espanyols seran els nostres veïns, però en l'actualitat som la seva colònia, som el poble derrotat i per tant en formem part. És per això que al ser part forçosa de la seva pseudo-democracia podem denunciar-la.
Com pot ser que tantes i tantes ciutats espanyoles tinguin carrers i places amb el nom de Franco! O de Primo de Rivera, o del ‘dieciocho de julio’, i de tants altres generals de l'exercit franquista. Quina mena de país és aquest? Quina mena de democràcia és aquesta? Quina mena de gent governa les institucions del país? Qui governa el país? Com pot ser que això passi desapercebut? Qui és responsable de que els autèntics demòcrates que viuen a Espanya hagin de conviure amb això? Només hi ha una resposta, la mentida constant i sistemàtica dels polítics deguda a la por, la irresponsabilitat, la manca de capacitat intel·lectual, la manca d'humanitat. Si no s'han canviat els noms dels carrers, que collons s'ha fet en 30 anys? Si el símbol hereu de Franco, el rei d'Espanya nombrat a dit pel dictador, encara és el símbol més gran d'Espanya i no ha estat mai votat pel poble sobirà, que collons s'ha fet en 30 anys de democràcia?
Sí, s'hauran fet lleis, s'hauran fet eleccions, s'hauran fet judicis dignes, però tot esta impregnat pel franquisme, aquest país continua malalt pel franquisme. S'ha de fer una neteja tan a fons que sembla que valdria més començar de nou! I en mig d'aquesta pudor de ranci, en mig d'aquesta desorientació del poble espanyol arribarà la purificació, la república. El sorgiment dels pobles sobirans, oprimits en les darreres dictadures. La feina acabarà fent-se i la democràcia arribarà al poble. Cadascú la seva democràcia.

Els pares de la pàtria

2008-08-15T02:44:00.005+02:00

La ministra de foment ara ens surt amb que tots els aeroports espanyols tindran el mateix tracte. Això em recorda l’actitud que tenen els pares amb els seus fills, a tots se'ls estimen igual i a tots els donen el mateix tracte. Però, que s'han pensat aquests Castellans (govern de Madrid), que són la mare de tot el que s'ha creat a la terra peninsular? Potser es creuen Déu?.
Doncs bé, els hem de fer tocar de peus a terra, que despertin del somni profund en el que estan permanentment. Ja els ha arribat l'hora, aviat ens veuran les cares!

La manera de fer de ZP, (com enganyar el personal)

2008-08-15T02:15:00.005+02:00

Si la llei, que ZP diu conèixer i respectar, diu que s'ha d'arribar a un acord abans del 9 d'agost, no s'hauria de fer mans i mànigues per aconseguir-ho? no s'haurien de fer mil i una reunions abans del dia marcat? No, a ZP l'interessa guanyar temps i ens intenta enganyar dient que compleix la llei fent una sola proposta per l'acord que la part catalana no accepta. No era previsible que passes això?
A part de creure que no te cap intenció de complir la llei, només se m'acut excusar-lo dient que tots plegats, la part espanyola, tenen molt poques ganes de treballar.

La feina encara està per fer

2008-08-03T19:14:00.002+02:00

És corrent que hi hagi gent d'aquí que decideixi anar a un país del tercer món a cooperar en el desenvolupament d'una zona empobrida, això és molt comprensible. El que no ho és tant és el que passa amb la nostra democràcia. On jutges com Garzón es dediquen a perseguir criminals de guerra i dictadures com l'argentina o la xilena, mentre aquí els criminals de la nostra guerra i els còmplices de la dictadura han anat morint al llit, i on encara no se sap qui va fer què. Estem en el silenci més absolut, en el desconeixement. Sembla que amb allò de que els dolents estaven en els dos bàndols, no hem de depurar qui va fer què.

Mentrestant els que van tenir càrrecs i responsabilitats durant la dictadura encara estan campant pel seu aire, sense por a que mai ningú els digui res, ja que fa un munt d'anys van aconseguir no només no tenir d'amagar-se, sinó que van aconseguir càrrecs de responsabilitat en aquesta falsa democràcia.

És molt significatiu el cas de les centenars de restes humanes que hi ha enterrades de qualsevol manera en els terrenys de les serres de Cavalls i Pàndols i pels boscos de la zona. Fa uns dies s'han fet unes denúncies per televisió i Internet dient que en aquests llocs on ara es farà un parc eòlic i ja s’ha fet una inauguració s’han trobat multitud d’ossos de soldats. Bé, doncs fixeu-vos la talla dels nostres polítics, Montilla i Saura, que a més són els mateixos que es pengen les medalles de la llei de la memòria històrica. Van a fer la inauguració i no tenen la dignitat de parlar de res més que no sigui de les bondats de l’energia neta, mentre per la zona, escampats en mig de l’herba ni tan sols enterrats, hi ha centenars de restes humanes, ossos pendents de ser identificats, de descansar en pau, i que els familiars que des de fa 70 anys ploren la seva pèrdua es treguin el dol que ja ha arribat als néts i besnéts d'aquests lluitadors.

Això només s'entén d'una manera: la transició va ser un nyap i la democràcia que vivim es una democràcia de molt mala qualitat, on la classe dirigent fa el que li sembla i no s'ocupa dels temes importants, difícils. És més, si s'hi preocupa, si intenta afrontar-los ho fa demanant perdó a l’amo, amb pensament d'esclau i sense adonar-se del país al què serveix i el què el país necessita: autèntics patriotes.

Manifestació

2008-07-27T11:27:00.001+02:00

Sembla ser que els polítics ens cridaran a una nova manifestació el pròxim 11 de setembre amb l'objectiu que els ajudem a fer força en la negociació del finançament. Bé, aquí es compleix amb escreix allò de que els polítics actuals es serveixen del poble en lloc de servir al poble. Ja que si no aconsegueixen res es veuran legitimats per continuar en les seves poltrones. El poble els ha donat suport però són els amos de Madrid que no els fan cas. Tots els que aniríem a la manifestació de bona fe hem de pensar abans que ens utilitzin, que si els polítics no són capaços d'aconseguir el que ens toca i que ens deixin de robar, aleshores han de plegar i deixar lloc a uns altres. Que pleguin i que es dediquin a altres coses. Perquè aquesta manifestació acabarà com les dues darreres, on la pancarta deia pel dret a decidir, i perquè el tren arribi a l'hora, la gent al darrera cridava i-inda-independencia...De cara a la galeria espanyola semblarà una manifestació d'allò més estranya, (qui mou milers de persones perquè el tren arribi a l'hora?). Mentre que de cara al consum intern, el qui ha estat a la manifestació pensarà que ja falta menys per la independència... aquella independència que sempre està igual de lluny, a l'horitzó. Arribarà el dia següent, els nostres estimats polítics es posaran ben guapets per anar a treballar, i com si res al migdia faran un gran àpat, i aquí pau i desprès glòria....A banda de tot això, diguem les coses pel seu nom. L'11 de setembre els catalans lluitem per la independència, i no hem de deixar que ens distreguin amb altres eslògans.

Símbols franquistes

2008-07-23T18:21:00.000+02:00

Sembla que alguns polítics catalans estan preocupats per tres símbols franquistes que queden a Barcelona, especialment per "l’aguilutxo" del "Cuartel del Bruch", però jo em pregunto: no són franquistes totes les plaques amb el jou i les fletxes que hi ha escampades per tot Barcelona, situades a la part alta dels portals de multitud de blocs de pisos dels barris de l'Eixample, del Poble-sec, etc?.
És un escàndol, estic segur que n'hi ha centenars. Els ciutadans els hem de veure cada dia caminant pel carrer, o passant-hi per sota la porta.
Són unes plaquetes que s'aguanten amb quatre cargols, no costaria res treure-les. Uns operaris que s'hi dediquessin ho enllestirien en un dia amb la mateixa facilitat que el dia previ a les campanyes electorals Barcelona se'n va a dormir tranquil·la, i l'endemà al mati tot és ple de banderoles amb les cares dels personatges que volen governar. Penso que és una trista medalla més que s'han de penjar tots els polítics del parlament i de l'ajuntament, ja que ningú agafa la responsabilitat d'eliminar-les.
Potser és que esperen el permís del ministeri de l’habitatge.

D'altra banda, penso que les comunitats de veïns que viuen en aquests edificis podrien agafar la iniciativa de treure aquestes plaquetes d'una vegada i no veure-les mai més.

Alliberem-nos.

El futur dels Països Catalans

2008-07-21T18:11:00.001+02:00

Que Catalunya es constitueixi en un estat Independent és qüestió de dies, és el destí immediat que li toca a aquesta terra, i és la millor experiència política que tindrem la gran sort de viure les generacions actuals.

Puc fer aquesta afirmació basant-me en els estudis del senyor Alexandre Deulofeu i acompanyant-ho de l’observació del meu entorn polític i social, analitzant els fets que es van succeint i que amb naturalitat ens portaran a la proclamació de l’estat català.
I es que penso que els grans canvis només son grans amb vista històrica, en el moment que es donen no semblen grans perquè es donen amb naturalitat, perquè s’han de donar, és a dir, quan la majoria de gent ho viu possible, necessari. Quan el fet es veu com quelcom natural, normal. No s’entra en si és perillós, arriscat, temerari... no, l’estat mental col·lectiu del que estic parlant és el de quan les coses cauen pel seu propi pes.

El dia de la independència de Catalunya una majoria de catalans votaran per la independència o bé, una majoria del parlament de Catalunya proclamarà la independència, fent pales el clam del poble català, la voluntat dels catalans que es viurà al carrer i en qualsevol mitja de comunicació, llar, associació, col·lectiu...

Aquest dia s’hi haurà arribat amb el cultiu que bé de molt abans dels temps de Macià i que ha anat creixent per agafar força en l’actualitat i esdevenir un creixement exponencial.

Els fets de l’actualitat que entren en aquest anàlisis són les 500.000 firmes que van recollir els de la plataforma per les seleccions esportives catalanes, els 8 diputats a Madrid d’ERC al 2004, la manifestació pel dret a decidir del 1 de desembre, la manifestació pel caos de RENFE, el domini .cat a internet, la gran quantitat de blog’s sobiranistes, l’èxit de les empreses que creen productes per les reivindicacions catalanistes com la cola catalana, el burro català, la restitució de les quatre columnes d'en Puig i Cadafalch, l’èxit de la plataforma anti transvasament de l’Ebre que va fer perdre les eleccions al PP, les reivindicacions del català a Europa, el reconeixement de les llengües regionals a França, la publicació de les balances fiscals amb segell del govern espanyol. El reconeixement internacional de les seleccions catalanes de diferents esports. La lluita de la selecció catalana de hoquei, el continu surgiment d'estats independents a Europa. L’eficiència econòmica de les organitzacions polítiques de dimensions més petites que els estat nació del segle XX. Els treballs de Jordi Bilbeny sobre Cristòfol Colom i Miquel Servent. Les reivindicacions per la gratuïtat dels peatges, la qual cosa ha fet veure a tots els catalans que no es normal el que passa en aquest país amb les autopistes.I a dia d’avui la renovació dels partits polítics catalans que portarà a la polarització de la política catalana entre els unionistes i els separatistes. El fet es va iniciar amb la polarització PP-ERC, en les eleccions del 2004, seguint amb l’èxit de les CUP, el surgiment del partit Ciutadans i continuarà amb l’aparició de més partits polítics com ara Catalunya Acció. Aquest cicle conclourà amb la fi de CIU i PP a Catalunya, un per haver cremat ja totes les etapes possibles de l’anar tirant, peix al cova i baixades de pantalons i l’altre perquè es diluirà en el PSC i en els nous partits unionistes més radicals que el substituiran.

Tot això s’entén en el seu conjunt, de la mateixa manera que les agressions espanyoles ens fan mal en el seu conjunt, a mes de venir amb tota la força dels mitjans oficials. Qui no vulgui veure la força que estan agafant les exigències catalanes en el seu conjunt, es que te por, no ha despertat nacionalment parlant, es babau o espanyolista.

Es per tots aquest motius, que fa tems que vaig deixar de ser pessimista sobre el futur de la cultura catalana, la llengua catalana i la nació catalana. I vaig començar a pensar-hi amb un somriure als llavis mentre altres persones del meu entorn s’atabalaven amb els atacs que ens venien de la nació castellana-estat espanyol. Jo ho veia i ho veig com a un fet natural del qui vol defensar l’imperi. Creat amb la força bruta, la que els funciona encara avui, la que els ha portat al que són i la que els farà perdre el que no els correspon.

Mala Fe

2008-07-20T20:55:00.000+02:00

"Amb aquesta música no hi haurà cançó". Amb aquestes paraules, el portaveu del PSC, Miquel Iceta, es va afegir al símil musical ja apuntat per Montilla per criticar Solbes.

En català diem que d'on no n'hi ha no en pot rajar, ara bé, el que estan fent els dirigents del PSC se'n diu mala Fe.
Desprès de l'espectacle del Nou estatut, a saber: la gran celebració que només es va produir a dins el parlament, (talment com si celebressin la independència de Catalunya). Celebració que no va sortir del parlament i que per tant va deixar tots els ciutadans de Catalunya amb cara de babaus, pensant que no érem prou intel·ligents, que no arribem al nivell de les nostres personalitats i excel·lències parlamentaries, ja que no enteníem que collons estaven celebrant. I es que qualsevol català que fes més de 16 anys que havia nascut, sabia que allò era paper mullat, allò i res era la mateixa cosa. Tenia que passar el filtre Madrileny, i els pocapena dels nostres polítics o sabien, però feien teatre, i aquí està la mala Fe. Enganyar a la gent que haurien de servir, enganyar a la gent que els proporciona els seus suculents sous. I és que la política catalana es més teatrera que la mateixa Polònia de TVE3.
NO TENEN CAP CREDIBILITAT NI CAP VERGONYA.