Falta un any per les eleccions al parlament de Catalunya i el nostre país no funciona bé.
La gent que vivim a Catalunya tenim la sensació que no hi podem fer res, tot i que som un país de treballadors que estem acostumats a solucionar-nos els problemes abans que ens ho arreglin de fora.
Penso que el problema rau en l'organització política on està situada Catalunya, això és el que alguns anomenen l’encaix de Catalunya a Espanya. El problema d’encaix o d’organització política s’identifica clarament, és diu la constitució espanyola de 1978. Precisament allò que no es pot canviar.
Amb això vull fer visible el punt d’immobilisme on s’ha arribat i que demostra la manera de pensar de tots els politics catalans d’avui.
Aquests politics saben que si no trenquen amb la constitució del 1978, si no trenquen amb Espanya no hi ha millora possible. Però pensen que això no és possible. Per això es dediquen a intentar millorar el nostre estatut i el nostre finançament, però altra vegada topen amb el problema, constitució del 78. I sense cap tipus de vergonya per la inutilitat de les seves accions es tornaran a presentar a les eleccions al parlament de Catalunya per tercera vegada, tot imitant al CDC de Pujol.
És clar que a les properes eleccions es presentarà Montilla, Puigcercós i Mas. Uns no parlen dels problemes on està ficat el país per que no acabarien mai i es dediquen a parlar del molt que han aconseguit canviar. L’altre que hauria d’identificar clarament el problema, tampoc ho fa perquè sap que està fora del seu abast, i es dedica a dir que aquests canvis que fan els que governen no milloren res.
Amb aquestes dinàmica pretenen continuar fent el vividor. Són una colla de barruts cínics.
D’aquesta manera s’arriba a la conclusió que el segon problema que té Catalunya és la seva classe política. I perquè és un problema, perquè cada legislatura veiem les mateixes cares o cares de persones que han estat anomenades per ex-cares? Doncs per la llei electoral que no pensen canviar cap dels cara dures que he anomenat segon problema.
Finalment haurem d’esperar que vingui una nova força política que s’atreveixi a parlar de l’autèntic problema, constitució del 78. I que canviï la llei electoral perquè Catalunya no torni a ser víctima dels seus politics.
Així doncs, el primer que hem de fer els electors és visualitzar els autèntics problemes, desprès a les eleccions del proper any actuar en conseqüència.
21 agost 2009
02 agost 2009
candidats casolans a califa, per no fer res
(Article d'Alfons Quintà, 02-08-09)
Acabades les actuals vacances entrarem de ple en un període preelectoral català. Això és indiscutible. El que ja genera dubtes és saber si les eleccions catalanes de l'any vinent seran usades per algun polític o algun partit per oferir un canvi substancial.
Atès que estem en una situació cent per cent desastrosa -qui no ho vegi, allà ell- semblaria lògic que els polítics fessin un esforç per treure el país de l'enfangament en el qual l'han ficat.
És un tema que he intentat tractar darrerament. Finalment, vaig decidir capbussar-m'hi per intentar trobar un aclariment més o menys definitiu. Vaig quedar servit.
La capbussada va revestir diverses formes. Hi destaquen dues llargues converses amb sengles alts dirigents del PSC i de CDC. Ambdós formen part dels respectius nuclis suprems.
Un i altre dirigent -en especial el de CDC- creuen que la seva opció guanyarà aquells comicis. A la vegada, i això és més important, ambdós creuen que les seves respectives organitzacions ni tan sols proposaran canvis importants.
A la primera de les dues fonts amb qui vaig parlar li vaig preguntar directament: "Què pensa fer el teu candidat si guanya?". La resposta va ser crua, directa i crec que molt sincera: "Doncs res, manar". Tot seguit va afegir: "Alfons, et creia menys ingenu, com pots creure que aquí algú pugui pensar en canviar res d'important? S'arriba al poder pel poder, per manar i prou".
Juro que reprodueixo amb tota fidelitat les seves paraules, que a més va amanir amb explicacions sentides i argumentades, si bé no les comparteixo. La seva sinceritat és molt forta perquè no forma part de cap lluita de poder interna: és partidari, amic íntim i col·laborador del candidat del seu partit.
Armat amb aquesta primera confessió, vaig anar a parlar, sempre per separat, amb el dirigent de l'altre gran partit català. El meu primer interès era saber si sostenia el mateix criteri, és a dir, la mateixa resignació respecte al fet que el seu candidat -del qual també és amic i col·laborador, amb qui s'identifica del tot- tampoc proposarà res de substantiu. La seva resposta va ser idèntica: "Creus que realment hi ha la possibilitat de canviar res de substantiu? Em sembla que poder assolir l'anar tirant és el màxim que podem aspirar. No veig que nosaltres ni ningú estigui a favor de resoldre els problemes, certament greus que tu destaques, a partir d'una anàlisi que substancialment comparteixo".
Un i altre em varen fer recordar una frase pronunciada pel democristià Jean Claude Juncker, primer ministre de Luxemburg des de fa tretze anys. "Tots sabem -va dir Juncker el 2008- què cal fer. El problema consisteix en què no sabem com poder ser reelegits després que ho haguéssim fet".
Juncker, de 55 anys, és un polític molt respectat, amb una gran trajectòria internacional i gens histriònic. Les dues fonts catalanes -del PSC i CDC- també són competents. El que diuen lliga del tot amb el criteri de Juncker. Ara bé, a Catalunya els problemes són més greus que arreu d'Europa i que arreu d'Espanya, mentre que la nostra ensulsiada intel·lectual, moral i cultural és monumental, incomparable.
Això és així i ningú ho vol ni tan sols exposar. Qui ha dit res de semblant al que afirmà Juncker? Vaig intentar remuntar la meva moral buscant un paral·lelisme endolcidor. Vaig recordar una frase del meravellós còmic "Iznogud" (nom que parodia la frase anglesa is not good, "no és bo"). Va ser creat per René Goscinny (1926-1977), també pare del famosíssim personatge Astèrix.
Iznogud és el gran Vizir (equivalent a primer ministre) d'un Califa situat a la Bagdad dels temps dels contes de Les mil i una nits. Quan demanen a Iznogud quina és la seva política respon "ser Califa en el lloc del Califa". Res més. Aquí també hi ha molts polítics que només pensen en ser Califa i en res més. Realment, resulta patètic que la realitat política catalana és pugui copsar millor tenint com a referència una historieta d'humor sorgida d'uns contes que es remunten als segles VIII i IX.
Acabades les actuals vacances entrarem de ple en un període preelectoral català. Això és indiscutible. El que ja genera dubtes és saber si les eleccions catalanes de l'any vinent seran usades per algun polític o algun partit per oferir un canvi substancial.
Atès que estem en una situació cent per cent desastrosa -qui no ho vegi, allà ell- semblaria lògic que els polítics fessin un esforç per treure el país de l'enfangament en el qual l'han ficat.
És un tema que he intentat tractar darrerament. Finalment, vaig decidir capbussar-m'hi per intentar trobar un aclariment més o menys definitiu. Vaig quedar servit.
La capbussada va revestir diverses formes. Hi destaquen dues llargues converses amb sengles alts dirigents del PSC i de CDC. Ambdós formen part dels respectius nuclis suprems.
Un i altre dirigent -en especial el de CDC- creuen que la seva opció guanyarà aquells comicis. A la vegada, i això és més important, ambdós creuen que les seves respectives organitzacions ni tan sols proposaran canvis importants.
A la primera de les dues fonts amb qui vaig parlar li vaig preguntar directament: "Què pensa fer el teu candidat si guanya?". La resposta va ser crua, directa i crec que molt sincera: "Doncs res, manar". Tot seguit va afegir: "Alfons, et creia menys ingenu, com pots creure que aquí algú pugui pensar en canviar res d'important? S'arriba al poder pel poder, per manar i prou".
Juro que reprodueixo amb tota fidelitat les seves paraules, que a més va amanir amb explicacions sentides i argumentades, si bé no les comparteixo. La seva sinceritat és molt forta perquè no forma part de cap lluita de poder interna: és partidari, amic íntim i col·laborador del candidat del seu partit.
Armat amb aquesta primera confessió, vaig anar a parlar, sempre per separat, amb el dirigent de l'altre gran partit català. El meu primer interès era saber si sostenia el mateix criteri, és a dir, la mateixa resignació respecte al fet que el seu candidat -del qual també és amic i col·laborador, amb qui s'identifica del tot- tampoc proposarà res de substantiu. La seva resposta va ser idèntica: "Creus que realment hi ha la possibilitat de canviar res de substantiu? Em sembla que poder assolir l'anar tirant és el màxim que podem aspirar. No veig que nosaltres ni ningú estigui a favor de resoldre els problemes, certament greus que tu destaques, a partir d'una anàlisi que substancialment comparteixo".
Un i altre em varen fer recordar una frase pronunciada pel democristià Jean Claude Juncker, primer ministre de Luxemburg des de fa tretze anys. "Tots sabem -va dir Juncker el 2008- què cal fer. El problema consisteix en què no sabem com poder ser reelegits després que ho haguéssim fet".
Juncker, de 55 anys, és un polític molt respectat, amb una gran trajectòria internacional i gens histriònic. Les dues fonts catalanes -del PSC i CDC- també són competents. El que diuen lliga del tot amb el criteri de Juncker. Ara bé, a Catalunya els problemes són més greus que arreu d'Europa i que arreu d'Espanya, mentre que la nostra ensulsiada intel·lectual, moral i cultural és monumental, incomparable.
Això és així i ningú ho vol ni tan sols exposar. Qui ha dit res de semblant al que afirmà Juncker? Vaig intentar remuntar la meva moral buscant un paral·lelisme endolcidor. Vaig recordar una frase del meravellós còmic "Iznogud" (nom que parodia la frase anglesa is not good, "no és bo"). Va ser creat per René Goscinny (1926-1977), també pare del famosíssim personatge Astèrix.
Iznogud és el gran Vizir (equivalent a primer ministre) d'un Califa situat a la Bagdad dels temps dels contes de Les mil i una nits. Quan demanen a Iznogud quina és la seva política respon "ser Califa en el lloc del Califa". Res més. Aquí també hi ha molts polítics que només pensen en ser Califa i en res més. Realment, resulta patètic que la realitat política catalana és pugui copsar millor tenint com a referència una historieta d'humor sorgida d'uns contes que es remunten als segles VIII i IX.
12 juny 2009
www.actedesobirania.cat
Una nova taca d’oli en forma d’associació que parla clar i que fa créixer la consciència nacional dels catalans sensibles a escoltar. Una taca d’oli que fa créixer les ja existents i que ens porta directes a l’objectiu: l’Estat Català.
Felicitats a l’associació per l’escenificació de la mort de l’estatut, per “el culebrot de l’estatut”, per la idea que tenen preparada pel 27 de juny i per la que ja ens han anunciat per quan finalment el tribunal constitucional tombi l’estatut aprovat pel poble de Catalunya.
27 de Juny a partir de les 5 de la tarda. Marxa cap al Parlament, des de l’Arc del Triomf.
Dues setmanes després de la concentració davant les institucions, anirem a buscar les respostes dels nostres representants electes al Parlament. A partir de les 5 de la tarda iniciarem la marxa, des de l’Arc de Triomf, on signarem el nostre compromís i comprarem l’equip de campanya (el mocador, una espelma i una flor’). Tot passant per sota de l’Arc de Triomf, iniciarem la marxa cap al Parlament per tal d’anar a recollir, dels nostres diputats, la resposta a les qüestions plantejades en el manifest que els haurem lliurat el dia de Corpus. Al Parlament hi dipositarem el nostre compromís, l’espelma i la flor.
Tot això és magnífic, només els falta un pas més, adonar-se que no serveix ni un dels nostres actuals representants al parlament. Primer de tot perquè tots ells fan de comparsa dels Mas, Montilla i Puigcercós. I després perquè cap d’ells els respondrà de manera tan clara com els hi faran les preguntes, cap d’ells s’arriscarà a perdre la poltroneta per dir les coses pel seu nom. (Aquests representants que tenim es pensen que s’han de dir i fer les coses de manera complicada, que no els entengui ningú, no fos cas que ens adonéssim que no estan fent res i que qualsevol ho podria fer millor).
Bé, ja se n’adonaran el mateix dia 27 que no hi poden comptar, a partir d’aleshores tindrem una associació més amb gent disposada a agafar el relleu a la classe política actual, perquè com vaig llegir en un llibres d’Eduard Pons Prades: ’és dur i és difícil posar-se al capdavant de qualsevol empresa, però s’ha de fer, perquè si no ho fas tu, ho faran altres molt menys preparats i amb pitjors intencions’ aquesta era una ensenyança que l’autor havia rebut del seu pare quan tenia deu anys. Aquestes eren les ensenyances que es donaven durant la república, això és el que s’ha perdut en la dictadura i el que 30 anys de pujolet no ha permès recuperar, FINS ARA!
Felicitats a l’associació per l’escenificació de la mort de l’estatut, per “el culebrot de l’estatut”, per la idea que tenen preparada pel 27 de juny i per la que ja ens han anunciat per quan finalment el tribunal constitucional tombi l’estatut aprovat pel poble de Catalunya.
27 de Juny a partir de les 5 de la tarda. Marxa cap al Parlament, des de l’Arc del Triomf.
Dues setmanes després de la concentració davant les institucions, anirem a buscar les respostes dels nostres representants electes al Parlament. A partir de les 5 de la tarda iniciarem la marxa, des de l’Arc de Triomf, on signarem el nostre compromís i comprarem l’equip de campanya (el mocador, una espelma i una flor’). Tot passant per sota de l’Arc de Triomf, iniciarem la marxa cap al Parlament per tal d’anar a recollir, dels nostres diputats, la resposta a les qüestions plantejades en el manifest que els haurem lliurat el dia de Corpus. Al Parlament hi dipositarem el nostre compromís, l’espelma i la flor.
Tot això és magnífic, només els falta un pas més, adonar-se que no serveix ni un dels nostres actuals representants al parlament. Primer de tot perquè tots ells fan de comparsa dels Mas, Montilla i Puigcercós. I després perquè cap d’ells els respondrà de manera tan clara com els hi faran les preguntes, cap d’ells s’arriscarà a perdre la poltroneta per dir les coses pel seu nom. (Aquests representants que tenim es pensen que s’han de dir i fer les coses de manera complicada, que no els entengui ningú, no fos cas que ens adonéssim que no estan fent res i que qualsevol ho podria fer millor).
Bé, ja se n’adonaran el mateix dia 27 que no hi poden comptar, a partir d’aleshores tindrem una associació més amb gent disposada a agafar el relleu a la classe política actual, perquè com vaig llegir en un llibres d’Eduard Pons Prades: ’és dur i és difícil posar-se al capdavant de qualsevol empresa, però s’ha de fer, perquè si no ho fas tu, ho faran altres molt menys preparats i amb pitjors intencions’ aquesta era una ensenyança que l’autor havia rebut del seu pare quan tenia deu anys. Aquestes eren les ensenyances que es donaven durant la república, això és el que s’ha perdut en la dictadura i el que 30 anys de pujolet no ha permès recuperar, FINS ARA!
10 juny 2009
ALS MORTS DEL CUCUT
(Article d'Oriol Junqueras, 10/06/2009)
Ala mítica cota 705 de la Serra de Pàndols, hi havia fins fa pocs anys una trinxera de la Guerra Civil. Era la darrera posició que els republicans van defensar en aquell cim. A uns vint metres de distància hi ha un monument en record dels joves catalans i d'arreu del món que hi van lluitar i morir. Aquella trinxera era un tros de la història del nostre país i un patrimoni universal de la lluita antifeixista. A qualsevol país civilitzat, hauria estat un lloc de pelegrinatge per als veterans de guerra i per als joves estudiants que Déu vulgui que no en visquin mai cap.
Malauradament, cal parlar-ne en passat perquè ja no existeix. Algú va decidir fer-la servir de fonament per a una torre de vigilància forestal. Tal com el seu nom indica, Pàndols és una serra. La torre hauria estat igualment ben ubicada uns metres enrere o uns metres més enllà. Alguns ignorants de la Conselleria corresponent, però, van decidir plantar-la just sobre aquella trinxera. I, a més, van ser tan fanfarrons que no van pas escoltar ningú, quan la gent de la Terra Alta i de la Ribera de l'Ebre els en van advertir.
El passat 25 de juliol, mentre passejaven entre Corbera d'Ebre i la Fatarella, tot fent memòria del 70è aniversari de l'inici de la batalla, un grup de persones sensibles va trobar centenars de restes humanes escampades pels vessants del Cucut. Estan allà des de fa set dècades. Ningú no els ha donat un enterrament digne. Cap placa recorda el seu sacrifici. I, ara, potser hi plantaran uns quants aerogeneradors. Tant de bo, abans de moure la pala de cap molí, la força del vent s'endugués per sempre la ignorància i el menyspreu amb què tractem els nostres morts.
De fet, si aquells xicots no haguessin mort al Cucut, molts d'altres ho haurien fet en lloc seu a la rereguarda. I és molt probable que alguns dels que ara prenen les decisions mai no haguessin arribat a néixer.
Ala mítica cota 705 de la Serra de Pàndols, hi havia fins fa pocs anys una trinxera de la Guerra Civil. Era la darrera posició que els republicans van defensar en aquell cim. A uns vint metres de distància hi ha un monument en record dels joves catalans i d'arreu del món que hi van lluitar i morir. Aquella trinxera era un tros de la història del nostre país i un patrimoni universal de la lluita antifeixista. A qualsevol país civilitzat, hauria estat un lloc de pelegrinatge per als veterans de guerra i per als joves estudiants que Déu vulgui que no en visquin mai cap.
Malauradament, cal parlar-ne en passat perquè ja no existeix. Algú va decidir fer-la servir de fonament per a una torre de vigilància forestal. Tal com el seu nom indica, Pàndols és una serra. La torre hauria estat igualment ben ubicada uns metres enrere o uns metres més enllà. Alguns ignorants de la Conselleria corresponent, però, van decidir plantar-la just sobre aquella trinxera. I, a més, van ser tan fanfarrons que no van pas escoltar ningú, quan la gent de la Terra Alta i de la Ribera de l'Ebre els en van advertir.
El passat 25 de juliol, mentre passejaven entre Corbera d'Ebre i la Fatarella, tot fent memòria del 70è aniversari de l'inici de la batalla, un grup de persones sensibles va trobar centenars de restes humanes escampades pels vessants del Cucut. Estan allà des de fa set dècades. Ningú no els ha donat un enterrament digne. Cap placa recorda el seu sacrifici. I, ara, potser hi plantaran uns quants aerogeneradors. Tant de bo, abans de moure la pala de cap molí, la força del vent s'endugués per sempre la ignorància i el menyspreu amb què tractem els nostres morts.
De fet, si aquells xicots no haguessin mort al Cucut, molts d'altres ho haurien fet en lloc seu a la rereguarda. I és molt probable que alguns dels que ara prenen les decisions mai no haguessin arribat a néixer.
CORTINES DE FUM CONTRACTADES EN ORIGEN
(Article de Iu Forn, 09/09/2008)
Riiing, Riiing... Sóc jo mateix... De quina empresa diu que truca?... Ah, de ZP (Zapatero Pinotxo). Sí, i tant que els conec. Vostè ven fum. De fet és l'empresa líder en venda de fum... Ah, i ara també ven cortines?... Esclar, sí, cortines de fum. Lògic. És la unió del fum i la cortina, sí, ja ho havia captat. Pobre sí, però no imbècil...
Ui, no. Aquí casa d'avortaments ara mateix no ens en calen... No, ja li dic que no perquè, sap què passa, aquí el que ens cal en aquest precís instant conjuntural no és avortar sinó un lloc de treball... sí, és que ha tancat l'empresa on treballava i estic a l'atur... No, immigrants tampoc en volem. Ei, no vol dir que no els vulguem en general, valgui'm Déu, Al·là, Buda, Krixna, Vixna, Jah Rastafari, Jahvè i Brahma. Jo volia dir que, com que estic aturat, un immigrant contractat en origen, ara mateix és el que menys hem de menester, oi que m'entén?... Ah, que també té una oferta d'eutanàsia? Carai. Doncs justament nosaltres estem amb els ajuts aquests de la llei de dependència... Sí, tenim assignada una pensió de 99 cèntims d'euro... un dineral, ja ho pot ben dir. Fixi's que potser la tornarem perquè ja no sabem com gastar tants calés... Sí, sí, ja comprem moltes llimones, que estan caríssimes, però ni així ens ho polim.
Doncs miri, fosses comunes tampoc ens en calen, si vol que li digui... Sí, ja me'n faig càrrec i és una cosa que està molt bé, però seria més útil per a la societat que a part de les reparacions morals també n'hi hagués de terrenals... Sí, per exemple, una llei per la qual les grans famílies que van fer-se pornogràficament multimilionàries espoliant famílies republicanes com la nostra, tornessin tot el que van robar... sí, sí, nosaltres teníem un negoci i una casa i se'ns ho va quedar aquell senyor que va acabar de president del comi... ui, s'ha tallat!!! Senyor fum? Ai perdó, senyor Pinotxo? No, tampoc. Senyor ZP, que hi és?...
Riiing, Riiing... Sóc jo mateix... De quina empresa diu que truca?... Ah, de ZP (Zapatero Pinotxo). Sí, i tant que els conec. Vostè ven fum. De fet és l'empresa líder en venda de fum... Ah, i ara també ven cortines?... Esclar, sí, cortines de fum. Lògic. És la unió del fum i la cortina, sí, ja ho havia captat. Pobre sí, però no imbècil...
Ui, no. Aquí casa d'avortaments ara mateix no ens en calen... No, ja li dic que no perquè, sap què passa, aquí el que ens cal en aquest precís instant conjuntural no és avortar sinó un lloc de treball... sí, és que ha tancat l'empresa on treballava i estic a l'atur... No, immigrants tampoc en volem. Ei, no vol dir que no els vulguem en general, valgui'm Déu, Al·là, Buda, Krixna, Vixna, Jah Rastafari, Jahvè i Brahma. Jo volia dir que, com que estic aturat, un immigrant contractat en origen, ara mateix és el que menys hem de menester, oi que m'entén?... Ah, que també té una oferta d'eutanàsia? Carai. Doncs justament nosaltres estem amb els ajuts aquests de la llei de dependència... Sí, tenim assignada una pensió de 99 cèntims d'euro... un dineral, ja ho pot ben dir. Fixi's que potser la tornarem perquè ja no sabem com gastar tants calés... Sí, sí, ja comprem moltes llimones, que estan caríssimes, però ni així ens ho polim.
Doncs miri, fosses comunes tampoc ens en calen, si vol que li digui... Sí, ja me'n faig càrrec i és una cosa que està molt bé, però seria més útil per a la societat que a part de les reparacions morals també n'hi hagués de terrenals... Sí, per exemple, una llei per la qual les grans famílies que van fer-se pornogràficament multimilionàries espoliant famílies republicanes com la nostra, tornessin tot el que van robar... sí, sí, nosaltres teníem un negoci i una casa i se'ns ho va quedar aquell senyor que va acabar de president del comi... ui, s'ha tallat!!! Senyor fum? Ai perdó, senyor Pinotxo? No, tampoc. Senyor ZP, que hi és?...
08 juny 2009
Necessitem un canvi
Avui hi ha hagut les eleccions al parlament Europeu. La participació ha estat molt baixa, a Catalunya del 37%. Sis! de cada deu electors no hem anat a votar. El motiu d’aquesta baixa participació, inferior a les eleccions del 2004 és clar: Els partits majoritaris no diuen res de nou tot i que en aquests anys han passat coses. Sembla com si els canvis no els afectessin i això ens cansa i ens produeix rebuig.
CiU continua amb el “Ara CAT” i “suma +”, els socialistes amb el seu “no votar te conseqüències”,que vol dir: que no vinguin els altres. El PP amb el còmode i fàcil “ara solucions”, com iniciativa amb el “solucions d’esquerres”, mentre esquerra republicana continua oblidant que és catalana i ara només és l'“esquerra” que lluita per “l’Europa social”. També tenim ciutadans que lluiten contra tots els nacionalismes: “diem no als nacionalismes, a tots sense excepció, ja que aquests generen desigualtats i injustícies”, per això no tenen representació, perquè no els han votat ni els nacionalistes espanyols, i upyd que venen a Catalunya a defensar la feble nació espanyola.
La nota positiva d’aquestes eleccions és l’aparició en política d’Oriol Junqueras i Ramon Tremosa. (No dic el mateix de Maria Badia perquè tot i ser nova penso que no porta res de nou ni en el seu propi partit). Dic que és positiu perquè son dos personatges reconeguts fora de la política, que treballen per aconseguir que Catalunya faci veritablement un pas més en l’escenari europeu. Aquests dos personatges en l’actualitat sembla que aixequin la senyera estelada en els seus respectius partits. Aquests partits tenen des de el meu punt de vista la mort política molt a prop, però aquests dos personatges sobreviuran i estan cridats a participar en el procés polític que portarà el país a la independència. L’aparició a l’escena política d’aquest dos personatges és fruit de l’estat d’ànim col·lectiu que reclama alguna cosa nova i que l’estat d’agonia en que es troben els partits que els han contractat és l’únic que els ha permès fer per estar a l’alçada.
Des d’Espanya, quan es comentin els resultats electorals i la baixa participació, és possible que sentim que el cas de Catalunya és un reflex del descontentament de la societat amb els partits, amb la deriva nacionalista que ha agafat el tripartit, etc. Bé, no se n’adonen o no volen explicar als seus ciutadans que la realitat és el descontentament i d’immobilisme dels partits en front dels greus problemes del país, el que ha fet que sis de cada deu ciutadans ens quedem a casa i no vulguem anar a perdre el temps. Precisament, la solució que veiem la majoria dels que ens quedem a casa és més nacionalisme, necessitem un estat amb lleis pròpies i govern propi.
La situació actual és el retrocés, la passa endarrere per agafar energia per tirar cap endavant amb més força i fer el gra salt. Aquest gran salt s’ha de veure el 2010, a les eleccions al parlament de Catalunya, amb una força política nova inequívocament independentista i una participació elevadíssima fruit d’una nova il·lusió i de la mobilització que això provocarà, ja sigui per sumar-s'hi o oposar-s'hi.
En aquest punt, el partit ciutadans o upyd prendrà força i es veurà com un partit útil, sabrem a que és dedica, de quin color és el fum que ven i tindrà una raó d’esser.
Estem a un any d’aquest moment, tenim en el món independentista ganes de que es concreti aquest partit independentista. Sembla que reagrupament pot ser una opció, però reagrupament no te cap projecte propi i es dedica a copiar les passes i pensament de força Catalunya, un partit encara a les beceroles que neix dels sòlids pensaments de Catalunya acció, que en els darrers quatre anys ens ha ensenyat com és pensa i com s’actua per portar el país català a ser estat.
Com deia el món independentista espera un nou partit ben fort, i és el moment de ser pràctic, més si pensem que només falta un any. La gent no permetrem que s’entri en personalismes si això ha de fer perdre el moment polític adequat que estem vivint.
El 2010 és molt a prop, i els que volem un estat per Catalunya desitgem que es faci neteja en aquest immobilisme en el que estan instal·lats els partits politics actuals, del que no els mourà, com queda comprovat avui, ni una abstenció superior a sis de cada deu electors.
CiU continua amb el “Ara CAT” i “suma +”, els socialistes amb el seu “no votar te conseqüències”,que vol dir: que no vinguin els altres. El PP amb el còmode i fàcil “ara solucions”, com iniciativa amb el “solucions d’esquerres”, mentre esquerra republicana continua oblidant que és catalana i ara només és l'“esquerra” que lluita per “l’Europa social”. També tenim ciutadans que lluiten contra tots els nacionalismes: “diem no als nacionalismes, a tots sense excepció, ja que aquests generen desigualtats i injustícies”, per això no tenen representació, perquè no els han votat ni els nacionalistes espanyols, i upyd que venen a Catalunya a defensar la feble nació espanyola.
La nota positiva d’aquestes eleccions és l’aparició en política d’Oriol Junqueras i Ramon Tremosa. (No dic el mateix de Maria Badia perquè tot i ser nova penso que no porta res de nou ni en el seu propi partit). Dic que és positiu perquè son dos personatges reconeguts fora de la política, que treballen per aconseguir que Catalunya faci veritablement un pas més en l’escenari europeu. Aquests dos personatges en l’actualitat sembla que aixequin la senyera estelada en els seus respectius partits. Aquests partits tenen des de el meu punt de vista la mort política molt a prop, però aquests dos personatges sobreviuran i estan cridats a participar en el procés polític que portarà el país a la independència. L’aparició a l’escena política d’aquest dos personatges és fruit de l’estat d’ànim col·lectiu que reclama alguna cosa nova i que l’estat d’agonia en que es troben els partits que els han contractat és l’únic que els ha permès fer per estar a l’alçada.
Des d’Espanya, quan es comentin els resultats electorals i la baixa participació, és possible que sentim que el cas de Catalunya és un reflex del descontentament de la societat amb els partits, amb la deriva nacionalista que ha agafat el tripartit, etc. Bé, no se n’adonen o no volen explicar als seus ciutadans que la realitat és el descontentament i d’immobilisme dels partits en front dels greus problemes del país, el que ha fet que sis de cada deu ciutadans ens quedem a casa i no vulguem anar a perdre el temps. Precisament, la solució que veiem la majoria dels que ens quedem a casa és més nacionalisme, necessitem un estat amb lleis pròpies i govern propi.
La situació actual és el retrocés, la passa endarrere per agafar energia per tirar cap endavant amb més força i fer el gra salt. Aquest gran salt s’ha de veure el 2010, a les eleccions al parlament de Catalunya, amb una força política nova inequívocament independentista i una participació elevadíssima fruit d’una nova il·lusió i de la mobilització que això provocarà, ja sigui per sumar-s'hi o oposar-s'hi.
En aquest punt, el partit ciutadans o upyd prendrà força i es veurà com un partit útil, sabrem a que és dedica, de quin color és el fum que ven i tindrà una raó d’esser.
Estem a un any d’aquest moment, tenim en el món independentista ganes de que es concreti aquest partit independentista. Sembla que reagrupament pot ser una opció, però reagrupament no te cap projecte propi i es dedica a copiar les passes i pensament de força Catalunya, un partit encara a les beceroles que neix dels sòlids pensaments de Catalunya acció, que en els darrers quatre anys ens ha ensenyat com és pensa i com s’actua per portar el país català a ser estat.
Com deia el món independentista espera un nou partit ben fort, i és el moment de ser pràctic, més si pensem que només falta un any. La gent no permetrem que s’entri en personalismes si això ha de fer perdre el moment polític adequat que estem vivint.
El 2010 és molt a prop, i els que volem un estat per Catalunya desitgem que es faci neteja en aquest immobilisme en el que estan instal·lats els partits politics actuals, del que no els mourà, com queda comprovat avui, ni una abstenció superior a sis de cada deu electors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
